Febleses

Ella avui està decepcionada. Avui és una mica més exigent amb tothom. Ella està cansada d'errors. Sona molt dur i molt insensible, però amb Ella s'han equivocat, i s'han equivocat molt. Han sigut diferents persones a les que ella tenia molt d'apreci i que l'han fallat. Tothom comet errors i ella n'és conscient. El que Ella no pot sofrir és que tothom cometi exactament el mateix error amb ella. Potser si totes aquestes persones s'equivoquessin en diferents aspectes, Ella no estaria tan dolguda.

Ella ha estat indagant per la seva ment, recordant tots els errors que han fet amb ella i, clar està, els que ella ha comès. Analitzant-los, ha descobert que la base dels errors que han fet certes persones (aquelles amb les que ella confiava) és la mateixa. I aquesta base és ni més ni menys que la covardia.

Totes aquestes persones han tingut por. Por de mil coses i por expressada de mil maneres. Però por al cap i a la fi. La por és normal, pensa Ella. Ella també en té de por, n'ha tingut i en seguirà tenint. Però potser la diferència rau en què ella s'arrisca i no deixa que la por la domini. Potser la diferència és que Ella té més por de no arriscar-se i viure amb el “que hagués passat si...” que no pas a la por d'arriscar-se.

De moment, sembla que ningú comparteix aquesta visió. Tothom té por a arriscar-se. Tothom té por a jugar-se alguna cosa per guanyar-ne una altra. Potser és que aquesta nova cosa no té tant de valor per ells. Ella és aquesta nova cosa. Serà que no la valoren ni la consideren prou? Potser és que no val la pena arriscar-se per ella...

Un any més

Avui podria ser un dia qualsevol. Però per a Ella avui és un dia especial. Avui és l'aniversari de l'oncle Tom. En Tom, com bé recordareu alguns, és un home molt especial per a Ella, que la té intrigada des de fa molt de temps.
Doncs bé, avui és el seu aniversari i Ella està segura de que ell no ho celebrarà. A en Tom no li agraden els aniversaris i menys el seu. Creu que no té res a celebrar.
Tossut com és, fa tres anys va decidir que ningú el felicitaria. Així que durant aquest dia no surt de casa i apaga el mòbil o qualsevol altre via de contacte amb l'exterior. Es tanca a casa i fa d'ella el seu refugi durant un dia.
A Ella veure tot això li sap molt de greu. En Tom hauria de tenir un pastís amb espelmes, cinquanta milions de regals i una festa amb tots els seus amics! Però, en comptes d'això, en Tom l'únic que té és un pis petit i fosc on s'ha tancat per a no rebre felicitacions. A Ella li agradaria fer alguna cosa per l'oncle Tom en un dia com avui. El trucarà tot i que sap que l'operadora de la companyia de telèfons li dirà amb veu de robot: “el mòbil al que truca està apagat o fora de cobertura en aquests moments. Si us plau, intenti-ho de nou més tard”. Sap que avui el seu oncle no voldrà parlar ni amb ella ni amb ningú.
Així que Ella ha tingut una altra idea. És una idea innocent i somniadora que només pot sortir d'una nena innocent i somniadora. Però potser sí que funciona. Ella avui agafarà una magdalena i hi posarà una espelma. L'encendrà amb molt de compte i tancarà els ulls ben fort. I, com si fos el seu aniversari, bufarà aquelles espelmes desitjant que l'any vinent sigui l'oncle Tom qui les bufi ben fort.

Sant Valent(í)

Com cada catorze de febrer, el món s'ha tornat boig. Tothom està content i té un somriure permanent als llavis. Sense saber el perquè, tothom està als núvols, avui.

A Ella, aquest dia la fa pensar molt. No entén perquè és el dia dels enamorats si “Valentí” s'assembla més a “valent” que no pas a “enamorat”. Potser és que els valents estan enamorats, o que els enamorats són valents. Perquè... què és l'amor sinó una mostra de valentia? Els enamorats són valents. L'amor pot ser una cosa bella i, alhora, destrossar vides. L'amor pot ser una cosa horrible, però també la cosa més bonica del món. Ell mou el món i és tan necessari com l'aire que respirem.

Els enamorats arrisquen, juguen, guanyen i perden. I qui sinó un valent ho arrisca tot? Potser un foll. Estarà tot el món boig, doncs? Ella no ho creu així.

“Qui no arrisca no guanya”. “Bonica dita”, pensa Ella. I ben certa. Arriscar comporta, com ja diu la paraula, riscos. Pots guanyar molt però també pots perdre molt. Els enamorats se la juguen per aconseguir allò que més desitgen, la persona estimada. I fan bogeries, coses sense sentit, actuen per impuls. I després, quan veuen els fets passats amb perspectiva, no es creuen el que van ser capaços de fer per l'altre persona.

Així que avui és el dia dels enamorats i dels valents ja que una cosa comporta l'altre. Sense amor no hi ha valentia perquè no hi ha res pel que vulguis arriscar-te i jugar-t'ho tot. De la mateixa manera, sense valentia no hi ha amor, ja que els porucs temen l'amor i fugen d'ell. A partir d'ara, cada catorze de febrer serà el dia dels valents enamorats, o dels enamorats valents.

 

Feliç dia de sant Valent(í) a tothom.

La batalla

Com sempre, la batalla comença sense un avís previ. Ella no està preparada. De fet, mai està preparada per a batalles d'aquestes, tan sobtades i inesperades. Però ell sí. Com si fes temps que preparava aquest combat, ell agafa les armes i comença a lluitar. Paraula rere paraula, ell intenta ferir-la. Ella aguanta i respon els atacs amb un somriure. Incansable, ell segueix disparant paraules. Ella les esquiva com pot.

Ell insisteix usant les armes que ja havia fet servir. Sap que si les torna a utilitzar, arribarà un moment que no fallarà. Insistent, lluita sense parar. Aquesta batalla l'ha de guanyar ell.

Ella segueix somrient. Sap que tot el que ell diu són mentides, que ell no pensa ni la meitat de les coses que ara li està dient. Segueix somrient, fent veure que res de tot el que ell pugui dir li importa, esquivant aquelles paraules disparades a matar.

La lluita segueix durant una bona estona. Ell segueix intentant-ho i ella, exasperada, baixa la guàrdia. Un d'aquests atacs li va directe al cor. Ferida. No pot seguir defensant-se amb un somriure fals. Ara li toca atacar. Amb la ferida al cor sagnant, Ella comença a atacar-lo. Sap que el ferirà però també sap que mai podrà comprovar el tamany de les ferides que li farà. Simplement ataca. Irada, diu coses que no sent, coses que no pensa. Només coses per ferir i fer mal. I el fereix, i Ella ho sap. Ell torna a atacar, amb arguments cada cop més pobres, seriosament ferit. Ella somriu. Aquesta batalla l'ha de guanyar ella.

La lluita segueix, els dos són grans lluitadors. Quan les ferides no es poden obrir més, deixen anar quatre paraules més, intentant rematar la feina. Però aquelles últimes paraules ja no fan mal. Després de tot el que s'han dit, aquelles últimes paraules no tenen cap mena de significat.

I, amb l'orgull intacte, deixen el camp de batalla disposats a guarir-se de les ferides que s'han fet l'un a l'altre. Un cop aquestes estiguin curades, tornaran a aquell indret, on la batalla tornarà a començar. Com un cicle. Com una roda que mai deixa de girar. Com una nòria que cap dels dos vol abandonar. No si no baixa abans l'altre.