dimecres, 27 de maig de 2009

Música

A Ella li encanta la música. No sap tocar cap instrument, de fet, cap membre de la seva família en sap. No han sortit gaire músics a casa seva. Ella no vol ser músic. Ella vol viure la música. I se’n surt prou bé.

Cada tarda, quan Sílvia ha d’estudiar, li demana que deixi l’ordinador engegat i li posi música. Li agrada la música que té la Sílvia. És variada, té de tot. Abarca des de les cançons instrumentals (amb piano, guitarra...) fins a les cantades. En anglès, en castellà i en català. Lentes. Mogudes. Tristes. Alegres. Energètiques. D’amor. De desamor. Una cançó per a cada estat d’ànim. Ella pot passar-se tota la tarda, tranquil·lament, asseguda a l’habitació de l’ordinador. El terra no és fred, els pares, sabent que Ella s’estirava a terra per escoltar música, hi van posar una catifa per a que no es refredés. I allà, estirada mirant al sostre, deixa que la música entri per les seves orelles i la ompli.

Sona una cançó instrumental de piano. “Mmmhh, una de les meves preferides” pensa Ella. Li agraden les cançons instrumentals, pensa que diuen coses que ni amb paraules som capaços d’explicar. A Ella li sembla que no hi ha res millor que una bona cançó instrumental per a transmetre’ns sentiments que creiem que estaven adormits. Fins i tot, Ella creu que poden tenir alguna mena de poder. Sí, poder. Quan escolta una cançó sense lletra, la música li dóna la llibertat de pensar en el que vulgui. Les cançons amb lletra la condicionen una mica més. Escoltant una cançó instrumental, Ella pensa en mil coses, fins i tot pot arribar a saber que li passa el dia que està trista.

Les notes flueixen per la sala. Ella apuja el volum, ajusta la porta de la habitació i s’estira a terra, mirant el sostre. Les notes suren per l’aire, ballant una dansa, inundant l’habitació. Ella tanca els ulls i agafa aire. S’omple de serenitat i es relaxa.

Les notes segueixen lentament, ballen més a poc a poc, fins que s’aturen. Per sort, les notes començaran de nou la dansa sempre que Ella així ho desitgi. I Ella no vol que s’aturin mai.

5 comentaris:

  1. Smpre vinc amb gust per llegir-te, avui m'he trobat que uns recods se m'obrien. No sé ni nedar, ni sé mùsica, però e que johe arribat a cantar...Abans tothom cantava. El meu germà tocava el piano de oida i guitarra tot el del moment s'ho posava als dits i jo i ell i una germana feiem tres veus, jo el duo si convenia...Ho cantavam tot fins sarzuela...
    A les nits d'estiu, la gent s'arreceravaal arrer a l fresca per sentir-nos i deanar, canteu aquesta, canteu l'altrre... Quanta joia has obert avui en mi de records... Patri. t'estimo... Anton. Ara, no et pensis que encara ho conservo, però els meus germans fa temps que varen marxar... Es trist, però veritat

    ResponElimina
  2. Disculpeu, he hagut d'arreglar certes coses del text, i he tingut problemes jeje. M'han quedat els parragraf un xic separats, però la veritat, em rendeixo! Si no és una cosa, és una altra...!

    ResponElimina
  3. Un text molt poètic, Patrícia, i molt bonic. El teu o teva profe de llengua deu estar encantat amb tu. A mi ja m'agradaria tenir alumnes així! He tafanejat el teu perfil i m'he quedat de quadres: setze! De debò només setze? Sí, és clar. Doncs, et felicito. Un petó.

    ResponElimina
  4. Jo ho feia amb aquesta cançó, especialment amb les veus del final...

    http://www.goear.com/listen/50422d7/Last-Train-Home-Pat-Metheny

    ResponElimina
  5. I quantes hores de viatges llunyans ens ha regalat la música...
    M'ha agradat molt aquest escrit teu i també penso que Pat Metheny s'hi escau.
    ;-)

    ResponElimina