Aparences

Ella és una nena molt observadora. Porta uns dies observant el comportament de les persones que l’envolten. Sobretot dels companys de l’escola, perquè són les persones amb les que passa més estona. Hi ha una nena en particular que la té molt encuriosida. És diu Emma. L’Emma és una nena molt simpàtica, amable i molt riallera menys quan li ronda per a prop una altra nena, Júlia. Júlia és una nena amb un caràcter fort. Els nens en diuen “mandona”.

Júlia sempre té dues o tres nenes al darrera, que juguen amb ella al que ella vol, és clar. Quan Júlia s’apropa a Emma, aquesta deixa de somriure de cop. Aleshores, com si es transformés, Emma es torna egoista i tracta malament als altres nens. És com si no fos ella.

Ella ho ha consultat amb Sílvia, que és de les persones que més en saben del món. I Sílvia li ha dit que Emma aparenta ser qui no és i que això no és bo. Ella bé que ho sap que no és bo. I no vol que Emma sigui egoista ni deixi de somriure. Vol que sigui la seva amiga, com quan Júlia no és a prop.

Així que un dia, s’apropa tota decidida a Emma i...

- Emma, vull que m’escoltis un moment. - D’acord – diu Emma amb aquell somriure que la caracteritza quasi sempre.

- T’has adonat de que quan estàs amb la Júlia et comportes d’una manera diferent? Perquè no ets tu mateixa? Saps? Als altres ens agrades més quan ets riallera, amable i simpàtica que no pas quan no ens deixes les joguines o ens dius coses lletges. Tu no ets així, Emma. A tu t’agrada molt riure, i ser amable i simpàtica. Has de deixar d’aparentar el que Júlia vol que siguis i ser tu mateixa. Per que segurament, tu et sents millor quan rius que no pas quan estàs seria, no?

- Sí...

La professora, que ha sentit tota la conversa, diu unes paraules més que certes i que hauríem d’aplicar tots (ja siguem petits o siguem grans):

- La gent t’ha d’estimar pel que ets Emma no pel que la gent vol que siguis.