dissabte, 25 d’abril de 2009

La casa

Hi ha vegades que Ella té moltes ganes de donar abraçades. No és només quan vol destruir la solitud. A vegades, simplement li venen ganes.
A Ella li agraden molt les abraçades. Quan algú és més gran que Ella, és com si es tanqués dins d’una caseta feta a la seva mida.
La caseta és molt flonja i s’adapta molt bé al seu cos. Allà hi troba calor i protecció. Ella pot plorar dins la caseta perque, a més de donar calor i protecció, la caseta també la consola quan es fa mal. És una casa màgica, perquè t’obre les portes amb molt de gust i tu no les has d’obrir. En ella hi ha la música més dolça que mai es pugui sentir, són veus que parlen amb molta tendresa i afecte. Unes veus que Ella adora.
És una caseta que no la fa posar dels nervis mai. Si necessita que sigui més estreta, ella sola es farà més estreta. Si necessita espai, la caseta li donarà espai. És la millor casa de totes les cases. És petita, sí, però més acollidora que cap altre. Podria ser una casa perfecte, si no fos per que té un gran inconvenient. I es que aquest tipus de casetes són efímeres. És una caseta que li dona calor i protecció durant un petit instant. Una música que dura tan sols un segons. Una veu que et reconforta un moment. Massa curt per a Ella. Ella voldria escoltar tot el dia la música. Voldria tenir calor i protecció sempre. Voldria sentir la màgia al seu voltant, que li obre les portes i les tanca un cop ella es dins.
Però Ella, que és una nena molt intel·ligent, sap que hi ha una raó de pes per a que la caseta no sigui sempre amb ella. Ella creu que si tingués la caseta tot el dia a sobre, no apreciaria la màgia que té quan li obre les portes, ni la tendra música que sona quan és dins. Tampoc apreciaria la calor i la protecció que li dóna. És per això, que Ella creu que la caseta dura tan poc, per que si la tingués sempre, no la valoraria prou.
Fotografia de DeviantArt

5 comentaris:

  1. Quan hi ha bon magí poden sortir relats tant acollidors, que no vols que s'acabi l'escrit per que et commou. Qui no ha volgut l'abraçada tendra de la mare, de l'amic, de la parella... nessescita aquest caliu,que entra per tot dins seu,...
    Quan començaves, deies QUAN VOL DESTRUIR LA SOLITUT...QUÈ BONIC ho has fet,posaves la primera pedra d'un edifici de paraules i sentiments... Prou.Anton.

    ResponElimina
  2. molt ben escrit, Patri, i molt ben trobat el tema: quan som petits en rebem moltes, d'abraçades, i en canvi a mesura que creixem sembla que ens oblidem del poder que té una abraçada... apa doncs, me'n vaig a fer-ne moltes per aquí casa!

    petonets i abraçades

    ResponElimina
  3. Les abraçades diuen molt encara que no parlem.
    M'agrada com escrius!

    ResponElimina
  4. :o! Penso el mateix que la Núria. El dia de sant jordi en comptes de roses vaig rebre abraçades i em va agradar, perquè sembla que les haguem de suplicar.
    T'estimo i et vull abraçar.
    Aurora

    ResponElimina
  5. Que bonic això de les abraçades com una caseta! Crec que no hauríem de deixar mai d'abraçar-nos.

    ResponElimina