dijous, 16 d’abril de 2009

La dona dels mil noms

Ella coneix a una dona que té mil noms. No és que els seus pares li posessin tants i tants noms, no. De fet, de nom de debò només en té un. El que passa és que Ella la pot anomenar de mil maneres diferents. Normalment li diu mama. I sap que no es diu així, sinó que es diu Isabel. Ella però, mai, mai, mai li ha dit Isabel i a la mama ja li està bé. També li diu “mamà”, “mamuxi”, “mami”, “mà” i quan està enfadada li diu “mare”. Una vegada va intentar dir-li Isabel i la mamà es va enfadar de valent. Ella no ho entén. Què no es diu Isabel? Perquè s’hauria d’enfadar? Tothom al carrer li diu Isabel, i ella bé que no s’enfada amb ningú. En canvi, vol que Ella li digui “mama”, “mamà”, “mami”, “mamuxi” o “mà”. Però res d’Isabel.
Hi ha una altra cosa que la sobta i és que la “mami” crida a Ella pel seu nom. No li diu “filla” ni “filli”, ni “filluxi”. Li diu Ella. De totes maneres, no la molesta gens que la mare l’anomeni pel seu nom, ja li està bé.
La dona dels mil noms es va encarregar de portar a Ella a la vida i, a més, d’acompanyar-la durant tots els anys que porta vivint-la. I Ella s’estima molt la dona dels mil noms i per demostrar-ho li dóna petons i abraçades. I la seva “mamuxi” també li’n dóna molts, de petons. La seva “mami” hi és sempre, per les coses dolentes i per les bones. Per aixecar-la quan cau, per consolar-la quan plora, per fer-la riure, per ajudar-la a vestir-se, per portar-la al parc, per estimar-la. Ella agraeix moltíssim poder tenir una mamà que la cuidi tant, que l’estimi tan.
Avui és un dia molt especial per a la dona dels mil noms. Avui és el seu aniversari. I Ella, que s’estima molt a la “mà” ha decidit fer-li un regalet, un petit obsequi per tots els anys que porten juntes (encara que no en siguin masses). I encara que el regal no és gran cosa, és un regal que ha fet amb tot el seu cor i amb les seves pròpies manetes. Està segura de que li agradarà molt, a la “mamà”.
I es que Ella s’estima molt a la dona dels mil noms, tingui el nom que tingui i li vol desitjar un feliç aniversari, per que se’l mereix!

7 comentaris:

  1. I ella es diu Ella?
    És ben cert, això de que a les mares i als pares mai se'ls anomena pel nom. Un costum ben curiós....com per investigar si s'ha fet sempre, o des de quan...

    ResponElimina
  2. molt bonic. Jo sí que conec nens que diuen als pares pel seu nom, però a mi m'agrada més que m'anomenin pel "càrrec" :-)

    ResponElimina
  3. Coincideixo amb la Núria Talavera i m'ha agradat molt el teu punt de vista en aquest escrit, felicito a la dona dels mil noms de Ella (la "dona dels mil noms" a qui sempre he anomenat "mama" va fer ahir el seu aniversari, curiós, oi?)
    Sergi
    Sí nano, molt curiós...

    ResponElimina
  4. ja saps que abans de publicar un comentari l'has de copiar, x si les mosques..:D:D

    dons si, ja tink ganes d acabar la merda de batxillerat, xk sí, és una merda, i marxar tot l estiu fora!

    un petó

    ResponElimina
  5. Aix les mames!iels papes!
    Ens han donat la vida i fan tot el possible per ensenyar-nos a jugar amb aquest regal que un dia ens van donar.
    Ella, felicita a la teva mami, a la teva amiga, felicita-la i estima-la perquè mai ningú et podrà estimar com t'estima ella.

    Aurora

    ResponElimina
  6. Molt bon apunt! Jo als meus pares tampoc els anomeno pel nom. Em sonaria estrany i a ells també!

    ResponElimina
  7. En treus un partit super de la fusta que treballes,et surt l'objecte que et proposes amb destressa, gràcia, molt enginy, res, que cautiven els teus relats. No paris, sempre et donaré ànims.I gràcies per les teves visites... Anton.

    ResponElimina