La veueta

Avui és un dissabte plujós i ennuvolat. Ella odia aquests dies. Preferiria que fos un “dilluns plujós i ennuvolat” en comptes d’un “dissabte plujós i ennuvolat”. Ella creu que els dissabtes hauria de fer sempre sol. I és que el dissabte és el dia més maco de la setmana. Ella pot dormir fins tard i també pot anar a dormir tard. A més, els dissabtes se’n va a sopar amb els pares i la Sílvia fora. I a Ella li agrada molt sopar fora, dormir fins tard i anar a dormir tard.

Quan s’ha llevat a anat a la cuina a esmorzar i, mentre es feien les torrades, ha mirat per la finestra. La mama no hi és, perquè està treballant i el papa també treballa. Només hi ha la Sílvia, que li ha posat les torrades a la torradora i ha marxat un moment. Així que Ella està sola a la cuina, mirant per la finestra.

Pensa en tot, en que no li agraden aquests dissabtes, en què farà avui... I se’n ha adonat que a dins del seu cap hi ha una veueta. Sempre hi ha estat, però mai havia parat atenció en que era una veu. Es com si algú molt petit estigués a dins del seu cap. Però té la mateixa veu que Ella. Així que és ella mateixa. És una mica confús, però li agrada tenir aquesta veu, perquè així no se sent sola. I mentre pensa en tot això la Sílvia torna i li posa les torrades a un plat.

- Va, Ella. A esmorzar

- Sílvia, tu tens una veueta dins del cap?

- Una veueta? Ah! Sí, es clar. Tots la tenim. Si no la tinguéssim, ens sentiríem sols, perquè ningú ens parlaria.

S’imagina un home que no tingués aquesta veueta a dins. Cada cop que estigués sol sentiria un buit enorme dins seu. No li agradaria estar en la pell d’aquest home. Suposa que, cada cop que l’home estigués sol, buscaria algú per tenir-hi una conversa ja que, sinó, no sentiria res. També pensa que seria encara més confús no tenir aquesta veu. Si tenir-la ja ho és, imagina’t com seria no tenir ningú que et parla!