Sílvia té un amic. Bé, no sap si li pot dir amic. El cas és que es parlen a través de l’ordinador, el messenger. I parlen molt, i s’expliquen tot tipus de coses: on aniran, amb qui, què faran, com els ha anat el dia... I Sílvia se l’estima molt a aquest amic. L’amic, no viu lluny, sinó que viu al mateix poble que Sílvia. La relació aniria molt bé, serien com qualsevol amic normal si no fos perquè quan es troben pel carrer ni tan sols es saluden. A Sílvia li agradaria molt saludar-lo, tenir una relació normal i ser uns amics qualsevol, però nota que ell s’incomoda al veure-la, que, fins i tot, l’evita. Al principi, ho tolerava, pensava que potser li faria vergonya. Però ara, després de tant temps parlant per l’ordinador, la vergonya no és cap excusa.
Sílvia està enfadada. No sap què fer, si deixar estar a aquest “amic” o si engegar-lo d’una vegada per totes. I es que ja havia tingut aquesta conversa amb ell més d’una vegada. I ell com a resposta la contestava malament i li deia que era una exagerada, que no era veritat que l’evités i mil excuses més.
Sílvia però, té un problema. Li costarà molt engegar-lo. Sap que serà el millor per a ella, que arribarà un dia que la seva absència no l’afectarà de cap manera. Però li costa molt donar aquest pas. I mentre no el dóna, va donant oportunitats al seu “amic” que ja no sap si ho és. I és que Sílvia... Sílvia està perdudament enamorada de l’amic que l’evita quan la veu pel carrer. Perdudament enamorada, sí.
Has possat una mena de conte que en la meva edat de jove primerenca, es feia semblant, aleshores ens trobavem en colles a les finqwues per treballar en diverses accións, i allí tot era una amistad de tots i de tots i quan retornavam a casa i després ens trobavem pels carrers o places, més individualment, ben just ens saludavem. La teva té aquest confesonari del messenguer que atrau per passar l'estona i aquesta estona ve a ser un trampolí per que l'amistad neixi... Però en tot en la vida els pensaments interiors de desig poder ser d'un i no de l'altre, en fi podriem fer un altre similar post i crec que ja m'he donat a entendre
ResponEliminaDe coses que les tenim davant al nostre abast en treus un profit fabulós. M'encanten.// Estic pintant roses a l'aquarel·la i avui he posat que qui en vulgui collir que ho faci lliurement, penso anar fent-ne, tria si t'agraden... Que el jardí que fabrica llàpis i pinzell no quedi encatronat. Anton.
Patrícia!
ResponEliminaAquest text me l'hauras d'explicar.
l'he entès, no és això, però vui algnes explicacions, o potser concells.
La veritat és que avui en dia a tots ens ha passat sobretot els que sóm "tímids" ens es molt més facil expresar-nos per escrit. Però potser si que llavors no és una vertadera amistat.
Aurora