El plor

És un diumenge qualsevol. Un diumenge trist, que ve després d’un alegre i assoleiat dissabte. Ella odia els diumenges. Principalment per que després arriba el dilluns i Ella s’ha de llevar d’hora i també per que ve després d’un dissabte (que a Ella li agraden molt els dissabtes). Però aquest diumenge l’odia més que cap altre. S’ha llevat amb el repetitiu soroll de la pluja caient. Aquest mati, plou molt. Moltíssim. De fet hi ha tempesta. Llampega i trona.

A Ella no li fan por les tempestes. Però sent una profunda tristesa cada cop que plou de la manera que ho fa avui. I sent aquesta tristesa per que per ella la tempesta no és tan sols una tempesta. Per a Ella una tempesta és el plor d’un ésser gegant. El plor de la Terra. És un plor de ràbia. Un plor amb crits. Per a Ella, cada tro que sona al cel és com un crit d’impotència de la pobre Terra.

Ella estima la Terra. Tant que, de vegades, al sentir-la plorar, Ella també plora. I és que Ella creu que no cuidem prou la Terra.

Sempre que es menja l’entrepà a l’escola o bé tornant cap a casa, Ella llença el paper a les escombraries. Res de llençar-lo a terra! Ella tanca l’aixeta quan es renta les dents i sempre que no està en una habitació, tanca el llum, ja que en aquell moment és innecessària. De vegades, quan passeja pel parc, Ella és dedica a recollir les coses que troba a terra i les llença allà on pertoca.

Pobre Terra. Estem destruint els seus boscos i, amb ells, gran part de les espècies d’animals que allà hi vivien, acaben desapareixent. Amb el fum de les fàbriques, només fem que escalfar-la. La Terra té calor. La Terra vol aire fresc. Per això plora. Després d’una tempesta els carrers estan més frescos i es respira un aire ben fresc. Just com el vol la terra.

No vol respirar fums, ni que en ella hi hagin papers, plàstics... La Terra només demana que l’estimem una mica perquè, de fet, és l’única que tenim. I els éssers únics l’han de cuidar com el que és, una cosa especial. Una cosa irreemplaçable.

Fotografia de Google