Cicatrius

El pare d’Ella té una cicatriu al braç. No és una petita cicatriu, és una cicatriu que li va des de una mica més avall de l’espatlla a una mica més avall del colze. El pare d’Ella va caure per les escales quan era petit, amb tanta mala sort que es va trencar un os. Li van embenar, però el pare diu que en aquell temps els metges no en sabien tant. Tenia el braç inflat quan li van embenar, així que quan li va baixar la inflamació, aquell embenat es movia i era com si no portés res. El resultat: tres operacions al braç i una enorme cicatriu. Ella sempre se la mira i es pregunta si deu fer mal aquella cicatriu. El pare, que la coneix molt, se la mira i li diu:

- Saps Ella? Aquesta cicatriu no és res comparat amb altres cicatrius que qualsevol persona pot tenir.

- Però papa... si és la cicatriu més gran que he vist mai!

- Sí, però es que hi ha cicatrius que no es veuen, petita.

Ella no l’entén molt bé, així que se’n va a preguntar-li a la mare què volia dir el pare. La mare li explica:

- Suposo que el que el teu pare vol dir és que a vegades ens fem mal sense necessitat que ens surti sang. Són unes cicatrius diferents, que normalment costen més de curar, però t’ajuden a créixer i a fer-te més forta. Tothom en té d’aquestes cicatrius.

- Tothom? Jo també?

- No ho sé, Ella, segurament sí. A tu t’han vingut ganes de plorar alguna vegada, perquè algú t’ha dit alguna cosa que no t’ha agradat o perquè algú t’ha fet alguna cosa?

- Sí...

- Doncs són aquestes les cicatrius de les que parla el papa. A vegades les persones ens fem mal sense voler-ho. I ens fa tant o més mal que quan ens fem una ferida.

- Més que la ferida del papa? –pregunta Ella curiosa.

- Sí, més que la ferida del papa.