Ella és una nena molt especial. No és una nena normal. Ella tenia quatre àvies. Tècnicament, i tal i com ho entenem tots, només en tenia dues. Però ella diu que en tenia quatre. Hi havia la iaia Maria (la mare de la seva mare), la iaia Amparo (la mare del seu pare). I després hi havia la iaia Ramona i la iaia Alberta. La iaia Maria era una dona seria. Rarament somreia. Tampoc la veia gaire sovint, ja que vivia lluny de casa. Ella recorda que anava a casa seva i sempre la deixava seure en una cadireta de color lila. Era la seva cadireta preferida i l’àvia ho sabia. Un any, quan la va anar a visitar, li va portar una parella de “ninos” que els pares d’Ella li van comprar en un viatge. La iaia Maria li va respondre emmurriada: “Yo hace años que no juego con muñecos”. De totes maneres, Ella creu que li van agradar, perquè els tenia al menjador, en un lloc ben vistós. I, un bon dia, li van dir a Ella que la iaia estava a dalt el cel. I no l’ha vist més.
La iaia Amparo era una dona menuda, amb unes enormes ulleres que la caracteritzaven. Tampoc la veia gaire sovint, tot i que vivien bastant més a prop que la iaia Maria. Però quan l’anava a veure, la iaia la rebia amb un somriure d’orella a orella. I sempre seia a la seva vora en un vell sofà. A l’Ella li agradava molt mirar pel balcó de casa la iaia Amparo perquè tenia unes vistes precioses. I, de sobte, li van dir que la iaia estava dalt del cel. I no l’ha vist més.
La iaia Ramona era un senyora gran que vivia a la seva escala. Quan la mare i el pare havien d’anar a treballar i la Sílvia estava a l’escola, Ella es quedava a casa la iaia Ramona. La iaia Ramona va ensenyar a la mare a parlar català (perquè la mare no és catalana) i va tenir cura d’Ella sempre que els pares no podien fer-se’n càrrec.
Ella l’estimava molt a la iaia Ramona. Aleshores, un dia, se la van endur a viure a Terrassa amb els seus fills i ja no va saber res més fins anys més tard, que li van dir a la mamà que la iaia Ramona estava a dalt el cel. I no l’ha vist més.
La iaia Alberta la va conèixer anys més tard, al anar a l’escola. La iaia Alberta feia companya al conductor de l’autobús i tenia cura de que cap nen fes entremaliadures i que tots anessin ben lligats amb el cinturó. La iaia Alberta els cantava cançons pel micròfon i sempre tenia un somriure als llavis. Anomenava a l’Ella com “la meva ratolineta”. Una vegada li va portar una maquineta de fer punta als llapis que havia comprat a Salamanca. I Ella encara la guarda. Un dia, quan tornaven de colònies, el conductor de l’autobús li va explicar a l’Ella que l’Alberta estava a dalt del cel. I no l’ha vist més.
I, tot i que les seves quatre àvies ja no hi són (i les troba molt a faltar), Ella està contenta, perquè és la única nena de tot el món que ha tingut quatre àvies.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada