El pintor

Avui la mare ha portat a l’Ella al parc. Quan la mare porta a l’Ella al parc, és que la primavera s’apropa. Això vol dir que deixen l’hivern enrere i que comença la primavera, plena de flors i d’animalons que s’animen a sortir amb la calor. A l’Ella li agrada molt anar al parc a la primavera. Tot és més viu. El color verd és més verd i el blau, més blau.

Durant l’hivern és com si algú pintés el parc de colors tristos, com marrons, verds foscos i grisos. Els arbres són d’un marró fosc, trist. Les poques fulles que queden son verdes, però no és un verd qualsevol, és un verd fosc, que, fins i tot, podria arribar a fer una mica de por. Però sobretot, el cel és d’un gris molt trist, que sembla que hagi de ploure d’un moment a l’altre. A la primavera, el pintor agafa les seves pintures més vives i ja no les barreja amb el negre, que deixa el parc trist i fred. Sinó que agafa les pintures i no les barreja. I pinta per sobre de les fulles i dels troncs. Pinta pel cel i pel llac que està just al centre del parc. Pinta els camins, els ànecs, la gespa, els llums que envolten el passeig, els cartells...

I de sobte el veu. El pintor. Sembla que pinti el cel però en realitat està pintant un llum del passeig. Aleshores el pintor la mira i li dedica un gran somriure. Ella aguanta la respiració i no li aparta la mirada. El pintor segueix treballant, pintant el parc de colors vius, per a que la primavera sigui una mica més primavera que abans.