Ella ha anat a comprar sabates avui. Les velles les tenia trencades. La mare li diu que sembla que se les mengi, que a cada poc temps li ha de comprar unes de noves. Les últimes que tenia li han durat tres mesos. Així que han agafat el cotxe i han anat cap a la sabateria. Pel camí anava pensant com les voldria, si blaves o verdes, si llises o amb dibuixets, si serien bambes o sabates de vestir, si tindrien cordons o si no en tindrien... Quan han arribat, ho han enllestit ràpid. En deu minuts ja tenia les sabates noves triades. Quan anaven a pagar les sabates noves (que al final duien cordons i eren blanques amb lletres de color vermell i negre), ha entrat per la porta un nen. No el coneix de res, però s’han quedat mirant un moment. Ha durat un instant només, però a Ella se li ha fet un instant etern. El nen tenia els ulls més bonics que havia vist mai. Eren blaus com el mar. De fet, era com si li hagués robat una mica d’aigua al mar i la portés posada.
El nen també se l’ha mirada, com si darrera dels ulls d’Ella també s’hi amagués alguna cosa. El mar no podia ser, perquè Ella té els ulls marrons. Potser hi veia la terra, la terra sense gespa. Potser el nen intentava inundar la terra d’Ella amb el seu mar i fer que així hi creixi gespa. A Ella no li importaria gens tenir els ulls verds. Així que la mirada curiosa del nen no la incomodava en absolut.
I mentre ell intentava inundar-la i ella contemplava el mar, Ella ha somrigut al nen i el pare l’ha distret un moment. I Ella ha apartat la vista del mar i ha tornat a la realitat. Aleshores ha marxat de la sabateria, però està segura que aquell mar tan profund i tan sincer mai marxarà del seu pensament.
Patricia!
ResponEliminaja ha començat la compte enrera!
Bé, crec que l'Ella estava en un desert, un desert ple d'arena sense sortida sense un camí a seguir. Vull dir que estava estancada, potser era feliç però tenia aquest espai buit en la seva ment. Ara li ha arribat una mica d'aigua potser l'aigua no és res més que una senyal que li diu que oblidi el desert que segueixi endevant i que hi han molts rius, mars, oceans.
T'estimo
aurora
Ja veus que estic bé. he posat el zoom a 150 i admirable.Voldria dir-ho a tots els que no ho saben.Senzill i mira, tu en tens la culpa de que ara puga llegir amb goig el abans per fer-ho era un patiment.// Això de parlar de nenes i nens, per un avi és alucinant. Tu tens vesc i jo com moixonet m'hi quedo enganxat. - ...l'aigua del i la portes posada ( als ulls)... I ella la terra, i la gespa... que fertilitzi tot... un cant a la vida. Ho fas molt bonic, sembla senzill i penetra fins dins i retorna i ens fa petons a les galtes... Quina mena d'ulls... que van a un futur des d'ara.// Has triat una mena de tema que encanta i al mateix temps amb una gran dosi d'humanitat. Et felicito... Anton. Fins un altre ratet.
ResponEliminaUn relat molt tendre. Per cert, aquesta història és certa?
ResponEliminaostres que bo... Blau i marró verd... Tan impossible com les maleïdes gallines blaves de la Cinta (recordes genètica, a 3r d'ESO?, un examen maleït i impossible?!)
ResponEliminaEspero que estigueu super super bé aquí a Amsterdam i que no us perdeu ni un raconet!
Enchanté, mi cara amiga, gracias sus visitas... aunque desconosco y no domino el idioma en que escribes tu hermoso blog, pero hago el intento. Au revoir.
ResponElimina