Inundar la terra

Ella ha anat a comprar sabates avui. Les velles les tenia trencades. La mare li diu que sembla que se les mengi, que a cada poc temps li ha de comprar unes de noves. Les últimes que tenia li han durat tres mesos. Així que han agafat el cotxe i han anat cap a la sabateria. Pel camí anava pensant com les voldria, si blaves o verdes, si llises o amb dibuixets, si serien bambes o sabates de vestir, si tindrien cordons o si no en tindrien...

Quan han arribat, ho han enllestit ràpid. En deu minuts ja tenia les sabates noves triades. Quan anaven a pagar les sabates noves (que al final duien cordons i eren blanques amb lletres de color vermell i negre), ha entrat per la porta un nen. No el coneix de res, però s’han quedat mirant un moment. Ha durat un instant només, però a Ella se li ha fet un instant etern. El nen tenia els ulls més bonics que havia vist mai. Eren blaus com el mar. De fet, era com si li hagués robat una mica d’aigua al mar i la portés posada.

El nen també se l’ha mirada, com si darrera dels ulls d’Ella també s’hi amagués alguna cosa. El mar no podia ser, perquè Ella té els ulls marrons. Potser hi veia la terra, la terra sense gespa. Potser el nen intentava inundar la terra d’Ella amb el seu mar i fer que així hi creixi gespa. A Ella no li importaria gens tenir els ulls verds. Així que la mirada curiosa del nen no la incomodava en absolut.

I mentre ell intentava inundar-la i ella contemplava el mar, Ella ha somrigut al nen i el pare l’ha distret un moment. I Ella ha apartat la vista del mar i ha tornat a la realitat. Aleshores ha marxat de la sabateria, però està segura que aquell mar tan profund i tan sincer mai marxarà del seu pensament.