dijous, 5 de març de 2009

El carrer de blanc

Avui Ella vol jugar a un joc més difícil. Tots als que ha jugat se n’ha sortit prou bé, però aquest és com un repte per a ella. Ella vol jugar a deixar la ment en blanc. No vol pensar en res. Avui, cada pensament li fa mal. Pensa en l’escola i li fa mal, pensa en els amics i li fa mal, pensa en la família i li fa mal. Està clar que avui pensar no és el millor que pot fer. Però Ella pensa cada dia, i mai li havia fet mal fer-ho. Avui, cada paraula que li passa pel cap se li clava com una espina just al mig del pit. Sobretot els noms. Quan pensa en algú li fa més mal que quan pensa en el que ha fet avui, en l’escola, en casa seva... Li fa més mal pensar “Sílvia” que no pensar “avui he jugat al pati de l’escola”. I és curiós que una sola paraula li faci més mal que una frase sencera. Així que ha decidit que no vol pensar. Que vol deixar la ment en blanc. S’estira al seu llit i tanca els ulls. Es concentra molt. Tant, que s’adorm. De sobte es troba en un carrer d’una ciutat. És un carrer una mica diferent. Té cases antigues i blanques i és força ampla. Podria semblar un carrer normal i corrent sinó fos perquè quan entraves a aquell carrer, la seva carretera era blanca. Les finestres, les portes, les flors, les baranes, els balcons, la roba eren blanques. I més curiós encara, les persones eren blanques. Ella es mira la mà i veu que també és blanca i el seu vestit també és blanc. Es fixa en un cartell (blanc) que posa: El carrer de blanc. Li pregunta a una senyora que passejava amb el seu paraigües blanc que la protegia del sol blanc:
- Hola senyora, em pot explicar que és tot això?
- És clar Ella. Aquest és el carrer de blanc, on totes les persones que no volen pensar es troben aquí. Veus aquell senyor d’allà? No vol pensar perquè no té feina, i només fa que pensar que farà per tirar endavant la seva família. I veus aquella noia? El seu estimat l’acaba de deixar. A aquell home d’allà l’han atracat enmig de la ciutat i està molt espantat. Aquell ocellet no vol recordar que el seu petit va caure del niu.
- I tu? – li pregunta l’Ella.
- Jo... jo sóc aquí per que no vull pensar en res. He tingut molta mala sort a la vida, i aquí m’hi trobo bé. Ens ajudem els uns als altres i ens animem. Som com una família.
L’Ella es mira aquell curiós carrer i se’n adona de que no té motius per no voler pensar. Tothom té els seus problemes i, a no ser que trobis el carrer de blanc, t’has d’enfrontar a ells.

1 comentari:

  1. zipi!
    enfrontar-se als problemes! bona solució, però el carrer de blanc no estaria malament. A vegades, penso que no es necessari pensar tant pero mentre dic això penso en perque penso i penso en no pensar però és inevitable pensar amb allò que et fa pensar, amb allò que no vols pensar...
    la questió és que pensem, massa potser, però pensem, és així i així serà fins que la nostra capacitat de pensar s'agoti com la vida.

    testimo.
    No deixis de pensar
    Aurora

    ResponElimina