diumenge, 22 de març de 2009

L'home de la gran barba

L’home de la gran barba és un home encantador. És un senyor gran, Ella no podria dir quants anys deu tenir. Potser en té igual que la Terra. No, en té més. És un home que ho ha viscut tot. De fet, tot ha passat perquè ell ha existit. Sense ell, la humanitat estaria quieta en un punt. No, no hi hauria humanitat. No hi hauria res. Per sort, l’home de la gran barba existeix i, amb la seva existència, permet la existència de totes les coses que coneixem.
L’Ella creu que l’home de la gran barba és l’home més savi del món. No, de l’Univers. És clar que, aquell que ha viscut des dels inicis... com no ho ha de saber tot?
De totes maneres a Ella li encanta escoltar l’home de la gran barba, quan li explica totes les coses que ha vist i ha fet pels humans, pels animals, les plantes i tot allò que coneixem.
Avui, però, l’home de la gran barba està trist. Té un posat cansat i Ella està molt preocupada, perquè l’home de la gran barba sempre xerra pels descosits i avui està mut. Com si el lladre de llengües l’hagués anat a visitar. “Potser és que no vol parlar, com em va passar a mi una vegada” es diu l’Ella.
Així que Ella seu a la seva vora i li agafa la mà. I així es queden, en silenci absolut, durant una estona. Fins que l’home de la gran barba li diu:

- Ella estic tan cansat de no fer les coses bé...! Si vaig ràpid, perquè vaig ràpid i si vaig lent, perquè vaig lent. Mai vaig a l’hora amb ningú. Mai poso content a tothom! I mira que ho intento, eh? Però es que quan la gent s’ho passa bé, volen que vagi més a poc a poc. El que no pensen és que, mentre ells ho passen bé, algú en algun racó del món, està desitjant que el temps passi més ràpid. Així que em poso en un punt entremig, que tampoc agrada a ningú.
L’Ella se’l mira i li diu:
- No és culpa seva, senyor Temps! Mai plou al gust de tothom i el temps mai passa com tothom desitja, ja que, com vostè diu, alguns volem créixer molt ràpid i d’altres desitgen que vostè s’aturi o que vagui més a poc a poc. No s’ha de sentir culpable per no fer feliç a tothom. Fa el que pot. Fa una gran feina senyor Temps. Sense vostè els nens no creixeríem, les persones ara no existirien, ni tan sols existiria el parc on vaig cada tarda, l’escola on estudio... Res de tot això existiria, senyor Temps.
Sembla que Ella ha convençut el Temps que ja li diu:
- T’he explicat mai aquella vegada que unes dones van aturar una gran guerra?
(A la foto: Walt Withman)

3 comentaris:

  1. No sé qui és el teu home de la gran barba, però el meu és Walt Whitman, sí, el de la fotografia, un dels millors poetes americans.
    Quan puguis, no te n'estiguis i llegeix-lo. Encara que vagi viure en el segle XIX, és un poeta d'una modernitat absoluta i un home realment sabi.

    ResponElimina
  2. Oh Capità, mon Capità! el nostre espantós viatge ha acabat, la nau ha assuaujat les tempestes, hem guanyat el premi que anhelàvem, el port és a prop, ja sento les campanes[...]

    i ja no recordo res més... El temps ens fa lliures, oi? Sort del Capità.

    ResponElimina
  3. Patrícia!
    ueno carinyo que el temps passa a vegades massa ràpid i a vegades massa lent però no s'hi pot fer res ja que el senyor temps ha de mirar per tothom i no podem ser egoistes.

    Només se una cosa, que ràpida o lenta, la setmana que bé ens ho passarem genial juntes.

    T'estimo i el temps això no ho canviara

    Aurora

    ResponElimina