Inundar la terra

Ella ha anat a comprar sabates avui. Les velles les tenia trencades. La mare li diu que sembla que se les mengi, que a cada poc temps li ha de comprar unes de noves. Les últimes que tenia li han durat tres mesos. Així que han agafat el cotxe i han anat cap a la sabateria. Pel camí anava pensant com les voldria, si blaves o verdes, si llises o amb dibuixets, si serien bambes o sabates de vestir, si tindrien cordons o si no en tindrien...

Quan han arribat, ho han enllestit ràpid. En deu minuts ja tenia les sabates noves triades. Quan anaven a pagar les sabates noves (que al final duien cordons i eren blanques amb lletres de color vermell i negre), ha entrat per la porta un nen. No el coneix de res, però s’han quedat mirant un moment. Ha durat un instant només, però a Ella se li ha fet un instant etern. El nen tenia els ulls més bonics que havia vist mai. Eren blaus com el mar. De fet, era com si li hagués robat una mica d’aigua al mar i la portés posada.

El nen també se l’ha mirada, com si darrera dels ulls d’Ella també s’hi amagués alguna cosa. El mar no podia ser, perquè Ella té els ulls marrons. Potser hi veia la terra, la terra sense gespa. Potser el nen intentava inundar la terra d’Ella amb el seu mar i fer que així hi creixi gespa. A Ella no li importaria gens tenir els ulls verds. Així que la mirada curiosa del nen no la incomodava en absolut.

I mentre ell intentava inundar-la i ella contemplava el mar, Ella ha somrigut al nen i el pare l’ha distret un moment. I Ella ha apartat la vista del mar i ha tornat a la realitat. Aleshores ha marxat de la sabateria, però està segura que aquell mar tan profund i tan sincer mai marxarà del seu pensament.

Cicatrius

El pare d’Ella té una cicatriu al braç. No és una petita cicatriu, és una cicatriu que li va des de una mica més avall de l’espatlla a una mica més avall del colze. El pare d’Ella va caure per les escales quan era petit, amb tanta mala sort que es va trencar un os. Li van embenar, però el pare diu que en aquell temps els metges no en sabien tant. Tenia el braç inflat quan li van embenar, així que quan li va baixar la inflamació, aquell embenat es movia i era com si no portés res. El resultat: tres operacions al braç i una enorme cicatriu. Ella sempre se la mira i es pregunta si deu fer mal aquella cicatriu. El pare, que la coneix molt, se la mira i li diu:

- Saps Ella? Aquesta cicatriu no és res comparat amb altres cicatrius que qualsevol persona pot tenir.

- Però papa... si és la cicatriu més gran que he vist mai!

- Sí, però es que hi ha cicatrius que no es veuen, petita.

Ella no l’entén molt bé, així que se’n va a preguntar-li a la mare què volia dir el pare. La mare li explica:

- Suposo que el que el teu pare vol dir és que a vegades ens fem mal sense necessitat que ens surti sang. Són unes cicatrius diferents, que normalment costen més de curar, però t’ajuden a créixer i a fer-te més forta. Tothom en té d’aquestes cicatrius.

- Tothom? Jo també?

- No ho sé, Ella, segurament sí. A tu t’han vingut ganes de plorar alguna vegada, perquè algú t’ha dit alguna cosa que no t’ha agradat o perquè algú t’ha fet alguna cosa?

- Sí...

- Doncs són aquestes les cicatrius de les que parla el papa. A vegades les persones ens fem mal sense voler-ho. I ens fa tant o més mal que quan ens fem una ferida.

- Més que la ferida del papa? –pregunta Ella curiosa.

- Sí, més que la ferida del papa.

El sol

Al veïnat d’Ella hi ha un nen molt especial. El nen podria passar per un nen qualsevol, no és ni alt ni baix per la seva edat ni destaca per cap altre cosa. Té uns rínxols rossos preciosos i uns ulls marrons molt profunds. Però el que més li agrada és el somriure que té sempre.

Quan Ella està trista sempre se’l mira de reüll i, al veure-l’hi aquest gran somriure, ella també somriu. És el somriure més contagiós que ha vist mai. Tothom somriu quan el mira i és inevitable no fer-ho. Per això a Ella li agrada molt estar al seu costat i veure’l sempre a l’escala del veïnat.

Avui Ella no ha vist al nen dels mil somriures (que és així com l’anomena). I és com si el cel s’hagués ennuvolat de cop. El sol no ha arribat avui a donar alegria. Ningú somreia avui al veïnat. Ella no somreia, la mare no somreia i el veí del primera no somreia perquè el nen dels mil somriures (el sol d’Ella) no hi era.

I Ella el troba molt a faltar. La mare li ha dit que el seu sol no viurà cada dia al veïnat, que només hi anirà cada quinze dies. Els altres quinze, el sol anirà a viure amb la seva mare a una altra casa.

Ella no sap si podrà suportar-ho. Li agrada molt tenir un sol a la seva vora, que la faci feliç, que la fa somriure. Però sap que, el sol no surt sempre, hi ha dies que plou, dies de tempesta, dies on els núvols tapen el sol... Així que l’únic que pot fer és disfrutar del sol sempre que pugui i trobar-lo a faltar els dies que no surti. De totes maneres, Ella sempre estimarà molt al seu veí, que ara és mig veí, però que li robava sempre aquells somriures i la feia feliç per un instant.

L'home de la gran barba

L’home de la gran barba és un home encantador. És un senyor gran, Ella no podria dir quants anys deu tenir. Potser en té igual que la Terra. No, en té més. És un home que ho ha viscut tot. De fet, tot ha passat perquè ell ha existit. Sense ell, la humanitat estaria quieta en un punt. No, no hi hauria humanitat. No hi hauria res. Per sort, l’home de la gran barba existeix i, amb la seva existència, permet la existència de totes les coses que coneixem.

L’Ella creu que l’home de la gran barba és l’home més savi del món. No, de l’Univers. És clar que, aquell que ha viscut des dels inicis... com no ho ha de saber tot?

De totes maneres a Ella li encanta escoltar l’home de la gran barba, quan li explica totes les coses que ha vist i ha fet pels humans, pels animals, les plantes i tot allò que coneixem.

Avui, però, l’home de la gran barba està trist. Té un posat cansat i Ella està molt preocupada, perquè l’home de la gran barba sempre xerra pels descosits i avui està mut. Com si el lladre de llengües l’hagués anat a visitar. “Potser és que no vol parlar, com em va passar a mi una vegada” es diu l’Ella.

Així que Ella seu a la seva vora i li agafa la mà. I així es queden, en silenci absolut, durant una estona. Fins que l’home de la gran barba li diu:

- Ella estic tan cansat de no fer les coses bé...! Si vaig ràpid, perquè vaig ràpid i si vaig lent, perquè vaig lent. Mai vaig a l’hora amb ningú. Mai poso content a tothom! I mira que ho intento, eh? Però es que quan la gent s’ho passa bé, volen que vagi més a poc a poc. El que no pensen és que, mentre ells ho passen bé, algú en algun racó del món, està desitjant que el temps passi més ràpid. Així que em poso en un punt entremig, que tampoc agrada a ningú.

L’Ella se’l mira i li diu:

- No és culpa seva, senyor Temps! Mai plou al gust de tothom i el temps mai passa com tothom desitja, ja que, com vostè diu, alguns volem créixer molt ràpid i d’altres desitgen que vostè s’aturi o que vagui més a poc a poc. No s’ha de sentir culpable per no fer feliç a tothom. Fa el que pot. Fa una gran feina senyor Temps. Sense vostè els nens no creixeríem, les persones ara no existirien, ni tan sols existiria el parc on vaig cada tarda, l’escola on estudio... Res de tot això existiria, senyor Temps.

Sembla que Ella ha convençut el Temps que ja li diu:

- T’he explicat mai aquella vegada que unes dones van aturar una gran guerra?

(A la foto: Walt Withman)

Les quatre àvies

Ella és una nena molt especial. No és una nena normal. Ella tenia quatre àvies. Tècnicament, i tal i com ho entenem tots, només en tenia dues. Però ella diu que en tenia quatre. Hi havia la iaia Maria (la mare de la seva mare), la iaia Amparo (la mare del seu pare). I després hi havia la iaia Ramona i la iaia Alberta.

La iaia Maria era una dona seria. Rarament somreia. Tampoc la veia gaire sovint, ja que vivia lluny de casa. Ella recorda que anava a casa seva i sempre la deixava seure en una cadireta de color lila. Era la seva cadireta preferida i l’àvia ho sabia. Un any, quan la va anar a visitar, li va portar una parella de “ninos” que els pares d’Ella li van comprar en un viatge. La iaia Maria li va respondre emmurriada: “Yo hace años que no juego con muñecos”. De totes maneres, Ella creu que li van agradar, perquè els tenia al menjador, en un lloc ben vistós. I, un bon dia, li van dir a Ella que la iaia estava a dalt el cel. I no l’ha vist més.

La iaia Amparo era una dona menuda, amb unes enormes ulleres que la caracteritzaven. Tampoc la veia gaire sovint, tot i que vivien bastant més a prop que la iaia Maria. Però quan l’anava a veure, la iaia la rebia amb un somriure d’orella a orella. I sempre seia a la seva vora en un vell sofà. A l’Ella li agradava molt mirar pel balcó de casa la iaia Amparo perquè tenia unes vistes precioses. I, de sobte, li van dir que la iaia estava dalt del cel. I no l’ha vist més.

La iaia Ramona era un senyora gran que vivia a la seva escala. Quan la mare i el pare havien d’anar a treballar i la Sílvia estava a l’escola, Ella es quedava a casa la iaia Ramona. La iaia Ramona va ensenyar a la mare a parlar català (perquè la mare no és catalana) i va tenir cura d’Ella sempre que els pares no podien fer-se’n càrrec.

Ella l’estimava molt a la iaia Ramona. Aleshores, un dia, se la van endur a viure a Terrassa amb els seus fills i ja no va saber res més fins anys més tard, que li van dir a la mamà que la iaia Ramona estava a dalt el cel. I no l’ha vist més.

La iaia Alberta la va conèixer anys més tard, al anar a l’escola. La iaia Alberta feia companya al conductor de l’autobús i tenia cura de que cap nen fes entremaliadures i que tots anessin ben lligats amb el cinturó. La iaia Alberta els cantava cançons pel micròfon i sempre tenia un somriure als llavis. Anomenava a l’Ella com “la meva ratolineta”. Una vegada li va portar una maquineta de fer punta als llapis que havia comprat a Salamanca. I Ella encara la guarda. Un dia, quan tornaven de colònies, el conductor de l’autobús li va explicar a l’Ella que l’Alberta estava a dalt del cel. I no l’ha vist més.

I, tot i que les seves quatre àvies ja no hi són (i les troba molt a faltar), Ella està contenta, perquè és la única nena de tot el món que ha tingut quatre àvies.

El pintor

Avui la mare ha portat a l’Ella al parc. Quan la mare porta a l’Ella al parc, és que la primavera s’apropa. Això vol dir que deixen l’hivern enrere i que comença la primavera, plena de flors i d’animalons que s’animen a sortir amb la calor. A l’Ella li agrada molt anar al parc a la primavera. Tot és més viu. El color verd és més verd i el blau, més blau.

Durant l’hivern és com si algú pintés el parc de colors tristos, com marrons, verds foscos i grisos. Els arbres són d’un marró fosc, trist. Les poques fulles que queden son verdes, però no és un verd qualsevol, és un verd fosc, que, fins i tot, podria arribar a fer una mica de por. Però sobretot, el cel és d’un gris molt trist, que sembla que hagi de ploure d’un moment a l’altre. A la primavera, el pintor agafa les seves pintures més vives i ja no les barreja amb el negre, que deixa el parc trist i fred. Sinó que agafa les pintures i no les barreja. I pinta per sobre de les fulles i dels troncs. Pinta pel cel i pel llac que està just al centre del parc. Pinta els camins, els ànecs, la gespa, els llums que envolten el passeig, els cartells...

I de sobte el veu. El pintor. Sembla que pinti el cel però en realitat està pintant un llum del passeig. Aleshores el pintor la mira i li dedica un gran somriure. Ella aguanta la respiració i no li aparta la mirada. El pintor segueix treballant, pintant el parc de colors vius, per a que la primavera sigui una mica més primavera que abans.

Trompetista

Cada tarda, abans d’anar cap a casa i després d’estar-se una estona al parc, la mare s’atura al forn de pa a encarregar pa per l’endemà. I cada tarda Ella l’espera a fora al carrer per que cada tarda hi ha un home assegut en un banc que toca amb la trompeta. El trompetista té la capsa on guarda el seu instrument a terra i normalment hi ha allà unes quantes monedes.

I, cada tarda Ella es posa davant d’ell i escolta com toca amb la trompeta. La trompeta és un instrument que no li agrada gaire, troba que fa massa soroll. Però, quan el trompetista la toca, ja no pensa que és un instrument sorollós. Li agrada molt contemplar com mou els dits per l’instrument i com el fa sonar. A vegades és queda realment bocabadada mentre el trompetista toca la seva peça.

Cada tarda li toca la mateixa cançó i Ella la taral·leja al seu costat. Al trompetista se li posa vermella la cara quan toca. Ella ho troba molt divertit i sempre somriu al veure-li la cara vermella com un pebrot. I el trompetista li pica l’ullet sempre que veu que l’Ella somriu. Aleshores, com cada tarda i just quan el senyor trompetista acaba la seva cançó, la mare surt del forn de pa, agafa a l’Ella per la mà i li diu: “Som-hi Ella, cap a casa.”

I, com cada tarda, Ella es gira i li tira un petó al trompetista amb la mà que li queda lliure. Ell li torna el petó i li pica l’ullet de nou.

Quan Ella marxa, l’home de la trompeta pensa (com cada tarda): “Els petons que em llença aquesta nena valen molt més que totes les monedes que pugui guanyar mai”. Seguidament el trompetista segueix tocant mentre tant ell com Ella esperen a que passi un dia més i es puguin retrobar, com cada tarda, davant del forn de pa.

El llamp

Ella avui espera a algú, sabent que aquest algú no vindrà. Però no pot parar d’esperar. “Potser sí que ve” es diu ella. Però sap que no és així. Sap que aquest algú prefereix fer moltes coses abans que estar amb l’Ella. Però l’Ella no pot evitar-ho. L’espera durant una bona estona. Sabent que no el pot esperar durant tota la nit li ha dit que, fins a una hora concreta, l’esperaria. Però l’hora ha passat i l’Ella encara l’espera. De fet, tant li fa l’hora que sigui. Sap que no vindrà però l’espera. Sap, també, que és una mica estúpid esperar a algú si saps que no vindrà. Però sempre hi ha aquella petita espurna d’esperança que l’empeny a esperar una mica més.

I els minuts passen i aquest algú no apareix. Ella pensa en tot el que ha passat amb aquesta persona, el mal que s’han fet, com s’han estimat, els moments que han passat junts, les discussions. De fet, feia molt de temps que no sabia res d’aquest algú. Sabia per les coses que sentia, però feia molt de temps que no parlava amb ell.

I aleshores, aquest algú apareix a la seva vida, un altre cop. Com un llamp enmig d’una tempesta, que mai saps quan apareixerà ni quan de temps durarà a dalt del cel. És com un llamp, perquè és com una càrrega elèctrica en el món d’Ella. Quan aquest algú apareix, Ella perd el nord i només el veu a ell, al gran llamp que il·lumina tot l’ennuvolat cel. Però avui no hi ha tempesta. Per tant, el gran llamp que tot ho il·lumina no apareixerà en el món d’Ella. I Ella ho sap perfectament. Però seguirà esperant fins que la petita espurna s’apagui del tot. O fins que s’ennuvoli el cel i el llamp caigui, per fi, en el món d’Ella.

L'home que no vol viure

Al parc, cada tarda, hi ha un home que no vol viure. És un senyor gran, que seu sempre al mateix cantó del mateix banc del mateix parc. Porta roba fosca i una boina que protegeix el seu cap del fred. També porta un caminador. No és un bastó, com la majoria d’avis porten. Es veu que el van operar del genoll anys enrere i que, cada cop que el temps ha de canviar, li fa més mal del compte. Un dia va caure per unes escales i també el van operar de l’esquena.

Té dues filles, que son bessones i un fill que encara no ha casat. La seva estimada dona, que s’estimava molt, va morir fa deu anys.

L’Ella s’asseu cada tarda al mateix cantó del mateix banc del mateix parc, al costat de l’home que li explica totes aquestes coses. A l’Ella li agrada molt que aquest home li expliqui coses, son com contes per a ella. Però, sobretot, li agrada seure a la seva vora per donar-li la mà i escoltar-lo. Sent que li fa companyia una estona i que el senyor en necessita molta, de companyia. A Ella li sap molt de greu aquest senyor. Resulta que, de vegades, li explica que no vol viure. Li diu que els dies per a ell es fan molt llargs, que el dolor que sent és insuportable i que espera a que qui-sigui-que-viu-allà-dalt se l’emporti. Ella no està massa d’acord amb el que diu aquest senyor i sempre, per a treure-li la tristesa, li explica el que ha fet a l’escola, el que ha après i com s’ho passa de bé. Però la tristesa i el pes dels anys no s’esborra de la cara de l’home que no vol viure. A vegades li diu que arribarà un dia que no se’l trobarà assegut al banc i, aleshores, és quan ell serà feliç.

I Ella no sap que pensar, si posar-se trista perquè no veurà mai més al senyor que té dues bessones i un fill per casar, o si posar-se contenta perquè ell serà feliç. De totes maneres, Ella té pensat passar un munt d’estones amb ell al parc, escoltant-lo i fent-li companyia. I si pot, el convencerà de que la vida és la cosa més maca que li ha passat mai i que el senyor que no vol viure ha d’aprofitar cada instant que li quedi, abans que qui-sigui-que-viu-allà-dalt el vingui a buscar.

El llaç

Avui Ella mira la televisió. Normalment troba que és una pèrdua de temps. Però avui és com si hi hagués reunió familiar al sofà de casa. A sota del logo de la cadena de televisió hi ha una mena de llaç i un número cinc al costat. Podria semblar un llaç normal i corrent però no ho és. És de color negre i no està lligat com es lliguen els cordons de les sabates o els llaços de tota la vida. És un llaç sense nus. Un llaç que inquieta molt a Ella.

El llaç no està només a sota del logo de la cadena de televisió. També el porta la senyora que ara parla.

“L’11 de març de 2004 es cometia un atemptat a l’estació de la capital. Quatre bombes explotaven simultàniament...” Ella para atenció. Ha sentit que l’11 de març de fa cinc anys va passar alguna cosa important. “La jornada de l’11-M acabava amb 191 morts i quasi dos mil ferits. Sens dubte va ser l’atemptat major en la història d’Espanya.”

La dona calla i donen pas a les imatges. És una mena de dibuix on surt el tren que va per la via i de cop hi ha una explosió a dins. Aleshores el tren s’atura i comença a sortir fum.

Surt de nou la dona.

“L’atemptat es produïa a l’hora punta (cap a les 7:36) quan hi ha més gent utilitzant el servei de trens. Les bombes, amagades dins d’unes motxilles...”

Tallen l’emissió de la imatge de la dona i surten unes imatges noves.

Un tren amb un vagó que té un forat just al mig i sorolls de sirenes de fons ocupen ara part de la pantalla. Al centre de la pantalla cinc o sis persones traslladant a una dona, que sembla que dormi. Sang per tot arreu, pànic. Fum, ferralla. Ferits, gent amb els rostres absents. Nens, dones, homes. Bombers, policia. Més ferralla. Terror, mort. Aquestes imatges no agraden a Ella. Decideix, aleshores, fer-se un llaç negre per a ella també.

*En memòria a totes les víctimes que van morir el dia 11 de març de 2004.

Lladre de llengües

Avui Ella no vol parlar amb ningú. Està trista i no sap el perquè. I a l’escola la professora li ha notat. Ella parla molt a la classe, riu i fa riure als altres. Avui, en canvi, no ha parlat gens ni ha rigut ni ha fet riure. I la professora li ha dit: Ella, que se t’ha menjat la llengua el gat?

Després, un cop a casa, Ella seguia sense dirigir la paraula a ningú. Només contestava a la seva mare assentint o negant amb el cap. Però no deia ni una paraula. La seva mare li ha dit: Ella, que se t’ha menjat la llengua el gat?

Una mica més tard, ha acompanyat a la mare a comprar. La botiguera li ha preguntat com li anava l’escola i l’Ella, tossuda com ella sola, no l’ha contestat. La botiguera ha somrigut i li ha preguntat: Ella, que se t’ha menjat la llengua el gat?

Ha arribat a casa i s’ha tancat al lavabo. Havia de comprovar una cosa. Ha pujat al seu tamboret i s’ha mirat al mirall. Aleshores ha tret la llengua. La llengua seguia allà. El gat no li ha pres pas la llengua. Simplement Ella no vol parlar amb ningú avui. Vol callar i guardar-se les paraules per a ella. No les vol compartir amb ningú. Ni tan sols amb el gat, que és un lladre de llengües.

El barquer de la sort

Ella juga a creuar un riu. El riu de la Sort. Està a la riba i vol arribar a l’altra banda. No sap el perquè. Sap que si creua el riu sabrà més coses que si es queda asseguda. Creu que sempre s’ha de tirar endavant, intentar descobrir coses i mai quedar-se en un punt parat. Si s’atura, no aprendrà i no entendrà les coses. A l’Ella li agrada molt aprendre coses, saber que s’ha de fer quan se sent sola, saber la recepta de les il·lusions... Vol saber-ho tot. I si s’atura no sabrà més del que sap ara. Així que s’està asseguda a la riba, pensant com pot creuar el riu. El riu té massa fondària i no el podrà creuar caminant. A més, no sap nedar quan hi ha corrent (a la piscina per exemple, com que no hi ha corrent pot nedar amb tota la tranquil·litat, en un riu, la cosa es complica). Ha descartat la idea de nedar. PER SORT, arriba un barquer just abans que es rendeixi.

- Hola! – Saluda l’Ella. Ell li respon la salutació.

- Que podria creuar el riu amb tu, senyor barquer? – li pregunta Ella.

- Això depèn. Portes diners?

- Diners? Em sembla que no... – Ella posa la mà a la butxaca i AFORTUNADAMENT troba una moneda. – tinc un euro, senyor barquer.

- Em servirà. Puja maca.

Ella ha creuat el riu. Aleshores veu que a l’altra banda del riu no hi ha res. Està confosa, mira al seu voltant. S’ha mogut i de res l’ha servit. Si s’hagués quedat asseguda a l’altra banda de la riba, no hagués passat res diferent. Ella mira al barquer demanant-li ajuda. El senyor barquer li diu:

- Ella, saps més que abans, quan estaves asseguda a l’altra banda. Ara saps que aquí no hi ha res. Això abans no ho sabies.

La resposta no convenç a Ella, el barquer afegeix:

- Ara saps que la sort existeix. He aparegut al moment oportú i, a més, has trobat l’euro que jo necessitava per a creuar-te.

L’Ella somriu, el barquer té raó. Cada pas que es fa, t’ajuda a entendre una mica més el món i, AMB UNA MICA DE SORT, podrà fer molts més passos, per entendre més tot el que l’envolta.

El carrer de blanc

Avui Ella vol jugar a un joc més difícil. Tots als que ha jugat se n’ha sortit prou bé, però aquest és com un repte per a ella. Ella vol jugar a deixar la ment en blanc. No vol pensar en res. Avui, cada pensament li fa mal. Pensa en l’escola i li fa mal, pensa en els amics i li fa mal, pensa en la família i li fa mal. Està clar que avui pensar no és el millor que pot fer. Però Ella pensa cada dia, i mai li havia fet mal fer-ho. Avui, cada paraula que li passa pel cap se li clava com una espina just al mig del pit. Sobretot els noms. Quan pensa en algú li fa més mal que quan pensa en el que ha fet avui, en l’escola, en casa seva... Li fa més mal pensar “Sílvia” que no pensar “avui he jugat al pati de l’escola”. I és curiós que una sola paraula li faci més mal que una frase sencera. Així que ha decidit que no vol pensar. Que vol deixar la ment en blanc. S’estira al seu llit i tanca els ulls. Es concentra molt. Tant, que s’adorm. De sobte es troba en un carrer d’una ciutat. És un carrer una mica diferent. Té cases antigues i blanques i és força ampla. Podria semblar un carrer normal i corrent sinó fos perquè quan entraves a aquell carrer, la seva carretera era blanca. Les finestres, les portes, les flors, les baranes, els balcons, la roba eren blanques. I més curiós encara, les persones eren blanques. Ella es mira la mà i veu que també és blanca i el seu vestit també és blanc. Es fixa en un cartell (blanc) que posa: El carrer de blanc. Li pregunta a una senyora que passejava amb el seu paraigües blanc que la protegia del sol blanc:

- Hola senyora, em pot explicar que és tot això?

- És clar Ella. Aquest és el carrer de blanc, on totes les persones que no volen pensar es troben aquí. Veus aquell senyor d’allà? No vol pensar perquè no té feina, i només fa que pensar que farà per tirar endavant la seva família. I veus aquella noia? El seu estimat l’acaba de deixar. A aquell home d’allà l’han atracat enmig de la ciutat i està molt espantat. Aquell ocellet no vol recordar que el seu petit va caure del niu.

- I tu? – li pregunta l’Ella.

- Jo... jo sóc aquí per que no vull pensar en res. He tingut molta mala sort a la vida, i aquí m’hi trobo bé. Ens ajudem els uns als altres i ens animem. Som com una família.

L’Ella es mira aquell curiós carrer i se’n adona de que no té motius per no voler pensar. Tothom té els seus problemes i, a no ser que trobis el carrer de blanc, t’has d’enfrontar a ells.

El nou

Avui a l’escola ha vingut un professor nou. És un substitut, ja que la professora dels de quart està embarassada i no pot estar a l’escola. El professor nou es quedarà durant uns mesos. Hi ha una cosa en ell que fa que l’Ella tingui curiositat. No és que sigui molt alt. Ni tan sols sap si és simpàtic, no ha parlat amb ell. Li atrau el seu nom. És diu Atzar. Aquesta paraula la fa esgarrifar. La paraula "atzar" la fa pensar en descontrol. En el descontrol de la vida. Perquè... la dominem nosaltres la vida? No sabia ben bé que vol dir “dominar la vida”. Però li va preguntar a la Sílvia i li va explicar que és fer el que vols durant tota la teva vida. I després la Sílvia li ha tret la paraula “atzar” que l’ha fet pensar en el professor nou. La Sílvia li ha dit:

- Crec que nosaltres no dominem la vida, que nosaltres estem sota la influència de l’atzar. Nosaltres no triem res, simplement ja està triat. I cadascú fa el que ha de fer, no el que vol.

L’Ella no pot entendre aquestes coses tan complicades. No encara. Ella no sap si es fruit de l’atzar o què. El que sap és que ella tria quan vol jugar a alguna cosa i tria a què vol jugar. Ella tria aquestes coses, així que potser tria totes les altres. No ho sap. I té la sensació de que no ho sabrà mai. Així que es deixarà portar per les seves decisions, per l’atzar o per el que sigui.

El comiat de Verònica

Avui Ella no juga sola. Ha vingut la Verònica a veure-la. La Verònica és més gran que l’Ella, però més petita que la Sílvia. La Verònica es una cosina seva que viu molt lluny. La Sílvia diu que viu a l’altre punta del país! I és veritat que està molt lluny, perquè algun estiu han anat a casa la Verònica a jugar i està tan lluny que a l’Ella li dóna temps de dormir ¡dues vegades! La Verònica diu que “vive en Astúrias, la tierra del Alonso”. L’Ella no sap qui és aquest Alonso, però la Verònica se’l deu estimar molt, perquè sempre li diu el mateix. Quan ha arribat la seva cosina, ha donat una abraçada molt gran a l’Ella i li ha dit que li ha d’explicar una cosa molt important. La Verònica sempre li explica tot a l’Ella, que si ha tret un nou a un examen, que si la professora li ha dit que és molt bona estudiant... Li explica tot, tot! El que no sabia l’Ella és que la Verònica li havia d’explicar una cosa molt diferent al que li explicava sempre.

- Ella, ¿sabes qué?

- Què? –li respon l’Ella.

- Me he despedido de la infancia.

L’Ella no entén res i mira a la Sílvia cercant ajuda. La Sílvia li explica que la Verònica ja no es una nena, que ara es una pre-adolescent. L’Ella entén cada cop menys coses i la Verònica li diu:

- Mira, cuando eres pre-adolescente te pasa una cosa que a los niños pequeños no les pasa. Te viene la regla.

- La regla? I això que és?

- És una senyal que et diu que ja ets gran i que no ets una nena. –li respon la Sílvia.

- Aleshores... ¿no jugarás más conmigo a las muñecas?

La Verònica mira a la Sílvia i aquesta li respon que pot jugar a les nines sempre que vulgui. Que si té la regla no vol dir que es faci gran de cop, i que si li ve de gust jugar-hi que hi jugui. L’Ella no ha entès massa el què ha passat, però si la regla aquesta no la deixa jugar a nines, no vol tenir-la mai! Mira que és divertit ser una nena petita...!